Domingo I de Adviento (B)

La Palabra de Dios

Leer la Hoja Dominical



Los signos del Adviento

L’Advent és la preparació per a les solemnitats del Nadal i l’Epifania. I en aquesta preparació interior, demana també una preparació externa per tal que visquem millor aquest temps litúrgic.

Un primer signe és l’austeritat litúrgica: sabem que l’Advent no és un temps penitencial com la Quaresma, sinó un temps de preparació i espera joiosa. Per això tenim el color morat dels ornaments, que és un color més apaivagat en contrast al color blanc i clar que tindrem per Nadal. També és bo tenir una decoració més austera a l’església per tal que pel Nadal tot sigui ornamentat. En la litúrgia no cantem el Glòria, que és l’himne dels àngels a Betlem i que cantarem solemnement la nit de Nadal; si bé cantem l’al·leluia.

Un segon signe són els cants d’Advent, que només es canten aquest temps i que és bo tenir-los reservats per a aquest temps, per tal de prendre consciència que estem en l’Advent.

Un tercer signe és la corona d’Advent. Si bé és un costum que ens ha vingut dels països nòrdics d’Europa, ha arrelat molt a casa nostra. Consisteix en una corona de branques verdes, col·locada en un lloc prou visible i digne, i que té enganxades quatre espelmes vistoses, pels quatre diumenges d’Advent. Cada diumenge se n’encén una progressivament fins arribar a les quatre espelmes enceses el diumenge quart d’Advent, precedit d’una pregària o un cant. És un signe que podem fer tant a l’església com a casa.

Un quart signe és el calendari d’Advent, basat en un quadre amb finestretes per a cada dia del mes de desembre, fins al dia 25, que es va obrint i en cada una d’elles es van veient dibuixos de tema nadalenc que donen sentit a la festa. És una bona eina pedagògica per als nens per tal que entrin en la vivència del Nadal. El problema és que hi ha al mercat molts calendaris d’Advent que tenen molt poc a veure amb un calendari cristià. Si és així, més val estalviar-se’l.

Un cinquè signe és la col·lecta pels pobres, per tal d’adonar-nos que la nostra vida cristiana està basada en l’amor fratern que el mateix Jesús ens ha donat. L’Església fa la col·lecta pels pobres tant amb menjar o amb diners mitjançant Càritas.

Finalment, un sisè signe de l’Advent és fer el pessebre dies abans del Nadal, per tal d’ambientar-nos a casa que celebrarem les festes de Nadal i alhora és una molt bona eina catequètica per als nens, tot explicant cada personatge bíblic i explicar també el naixement de Jesús.


Lectura espiritual

“Mujer, ¿dónde están?”. Los que se complacen acusando, los que se embriagan con los defectos de los demás, los que se creen grandes empequeñeciendo a los demás, los que apuntan con el dedo, ¿dónde están?

“¿Ninguno te ha condenado?”. Ni siquiera uno de los que ven la relación con Dios desde el banco de los imputados. Los que se creen salvar la verdad lapidando a los que se equivocan. Los que piensan dar gloria a Dios eliminando a sus hijos pródigos. Los de la verdad erigida en sistema y que legitima todas las piras.

Mi verdad contra tu verdad, y estallan todas las guerras no solo entre las naciones, sino también  en las instituciones eclesiásticas, en los conventos, en las oficinas, donde se usa un texto, la regla, las constituciones y el evangelio como una piedra para lapidar a alguien o un puñal para herir al otro.

El fragmento de la adúltera del capítulo 8 de san Juan es tan escandaloso y conflictivo, que durante siglos casi ninguna comunidad cristiana lo ha admitido. Escandalizaba la misericordia de Dios. Como si se tratara de un permiso para pecar. Solo con el concilio de Trento tendría pleno reconocimiento de canonicidad.

El fragmento nos proyecta dentro de uno de los conflictos centrales entre Jesús y la institución religiosa de su tiempo. ¿El sábado o el hombre? ¿La persona o la ley? Aquella mujer tenía que morir, lo ordenaba la Sagrada Escritura. Jesús ignora ese mandato. ¿Acaso hay algo más valioso que la palabra de Dios?

Escribe Simone Weil: “Anteponer la ley a la persona es la esencia de la blasfemia”. Jesús afirma una cosa enorme: no toda la ley, que nosotros llamamos de Dios, tiene origen divino; a veces es el reflejo de un corazón duro. La Biblia no es un fetiche o un tótem. Requiere inteligencia y corazón. Por eso Jesús, infiel a la letra para ser fiel al espíritu, nos toma de la mano y nos enseña a usar conciencia e inteligencia.

En el Codex Bezae, después de la perícopa de los discípulos que arrancan espigas en sábado (Lc 6,1-5) y antes de la curación efectuada en sábado (Lc 6,6-11), aparece el siguiente fragmento: “Cuando ese mismo día vio a un hombre que trabajaba, le dijo: ‘¡Hombre! Si sabes lo que estás haciendo, eres un bendito. Pero si no lo sabes, eres un pecador y un transgresor de la ley’”.

El centro no es la observancia de la ley, sino su cumplimiento pleno que Jesús lleva adelante siguiendo dos líneas: la línea del corazón (quien llama rhaká [insulte, maldiga] a su hermano ya es un homicida, cf Mt 5,22) y la línea de la persona (¿es el hombre para el sábado o el sábado para el hombre?)

.

Ermes Ronchi: Las preguntas escuetas del evangelio