MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA QUARESMA 2018
«El mal augmentarà tant, que es refredarà l’amor de la majoria» (Mt 24,12)
Estimats germans i germanes,
Un cop més ens surt a l’encontre la Pasqua del Senyor. Per preparar-nos per a rebre-la, la Providència de Déu ens ofereix cada any la Quaresma, «signe sacramental de la nostra conversió»,[1] que anuncia i realitza la possibilitat de tornar al Senyor amb tot el cor i amb tota la vida.
Com tots els anys, amb aquest missatge desitjo ajudar tota l’Església a viure amb goig i amb veritat aquest temps de gràcia, i ho faig inspirant-me en una expressió de Jesús a l’Evangeli de Mateu: «El mal augmentarà tant, que es refredarà l’amor de la majoria» (24,12).
Aquesta frase es troba en el discurs que parla de la fi dels temps i que està ambientat a Jerusalem, a la muntanya de les Oliveres, precisament allí on començarà la passió del Senyor. Jesús, responent una pregunta dels seus deixebles, anuncia una gran tribulació i descriu la situació en la qual podria trobar-se la comunitat dels fidels: enfront dels esdeveniments dolorosos, alguns falsos profetes enganyaran molta gent fins amenaçar amb apagar la caritat en els cors, que és el centre de tot l’Evangeli.
Els falsos profetes
Escoltem aquest passatge i preguntem-nos: quines formes prenen els falsos profetes? Són com «encantadors de serps», o sigui, s’aprofiten de les emocions humanes per esclavitzar les persones i dur-les on ells volen. Quants fills de Déu es deixen fascinar per les seduccions d’un plaer momentani que es confon amb la felicitat! Quants homes i dones viuen encantats per la il·lusió dels diners, que els fa en realitat esclaus del lucre o d’interessos mesquins! Quants viuen pensant que es valen per ells mateixos i cauen presos de la soledat.
Uns altres falsos profetes són aquells xarlatans que ofereixen solucions senzilles i immediates per als sofriments, remeis que tanmateix són completament inútils: quants són els joves als quals se’ls ofereix el fals remei de la droga, d’unes relacions d’un sol ús, de guanys fàcils però deshonestos. Quants es deixen captivar per una vida completament virtual, en la qual les relacions semblen més senzilles i ràpides però després resulten dramàticament sense sentit. Aquests estafadors no sols ofereixen coses sense valor sinó que treuen el que és més valuós, com la dignitat, la llibertat i la capacitat d’estimar. És l’engany de la vanitat, que ens duu a presumir de les nostres qualitats…, fent-nos caure en el ridícul, i el ridícul no té marxa enrere. No és una sorpresa: des de sempre el dimoni, que és «mentider i pare de la mentida» (Jn 8,44), presenta el mal com a bé i el que és fals com a veritable, per confondre el cor de l’home. Cadascun de nosaltres, per tant, està cridat a discernir i examinar en el seu cor si se sent amenaçat per les mentides d’aquests falsos profetes. Hem d’aprendre a no quedar-nos en un nivell immediat, superficial, sinó a reconèixer quines coses són les que deixen en el nostre interior una petjada bona i més duradora, perquè venen de Déu i certament serveixen per al nostre bé.
Un cor fred
Dante Alighieri, en la seva descripció de l’infern, s’imagina el diable assegut en un tron de gel;[2] la seva llar és el gel de l’amor extingit. Preguntem-nos aleshores: com es refreda en nosaltres la caritat? Quins són els senyals que ens indiquen que l’amor corre el risc d’apagar-se en nosaltres?
Allò que apaga la caritat abans que res és l’avidesa pels diners, «arrel de tots els mals» (1Tm 6,10), a la qual segueix el rebuig de Déu i, per tant, el fet de no voler buscar consol en ell, preferint quedar-nos amb la nostra desolació abans que sentir-nos confortats per la seva Paraula i els seus sagraments.[3] Tot això es transforma en violència que es dirigeix contra aquells que considerem una amenaça per a les nostres «certeses»: el nen que ha de néixer, l’ancià malalt, l’hoste de pas, l’estranger, així com el proïsme que no correspon a les nostres expectatives.
També la creació és un testimoni silenciós d’aquest refredament de la caritat: la terra està enverinada a causa de les deixalles llançades per negligència i interès; els mars, també contaminats, han de recobrir per desgràcia les restes de tants nàufrags de les migracions forçades; el cel —que en el designi de Déu canta la seva glòria— es veu solcat per màquines que fan ploure instruments de mort.
L’amor es refreda també en les nostres comunitats: en l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium vaig intentar descriure els senyals més evidents d’aquesta falta d’amor. Aquests senyals són: la peresa egoista, el pessimisme estèril, la temptació d’aïllar-se i entaular guerres fratricides continuades, la mentalitat mundana que indueix a ocupar-se només del que és aparent, disminuint d’aquesta manera l’entusiasme missioner.[4]
Què podem fer?
Si veiem dins nostre i al voltant nostre els signes que abans he descrit, l’Església, la nostra mare i mestra, a més de la medicina a vegades amarga de la veritat, ens ofereix en aquest temps de Quaresma el dolç remei de la pregària, l’almoina i el dejuni.
El fet de dedicar més temps a la pregària fa que el nostre cor descobreixi les mentides secretes amb les quals ens enganyem a nosaltres mateixos,[5] per a cercar finalment el consol en Déu. Ell és el nostre Pare i desitja per a nosaltres la vida.
L’exercici de l’almoina ens allibera de l’avidesa i ens ajuda a descobrir que l’altre és el meu germà: allò que tinc no és mai només meu. De la mateixa manera que, com a cristians, m’agradaria que seguíssim l’exemple dels Apòstols i veiéssim en la possibilitat de compartir els nostres béns amb els altres un testimoniatge concret que vivim en l’Església. A aquest propòsit faig meva l’exhortació de sant Pau, quan convidava els corintis a participar en la col·lecta per a la comunitat de Jerusalem: «Convé que dugueu a terme la col·lecta» (2Co 8,10). Això val especialment en la Quaresma, un temps en què molts organismes fan col·lectes a favor d’esglésies i poblacions que passen per dificultats. I voldria també que en les nostres relacions quotidianes, davant de cada germà que ens demana ajuda, penséssim que es tracta d’una crida de la divina Providència: cada almoina és un motiu per a participar en la Providència de Déu envers els seus fills; i si ell avui se serveix de mi per ajudar un germà, no proveirà també demà les meves necessitats, ell, que no es deixa guanyar per ningú en generositat?[6]
El dejuni, per últim, debilita la nostra violència, ens desarma i constitueix una important ocasió per a créixer. Per una banda, ens permet experimentar el que senten aquells que no tenen el que és indispensable i coneixen el fibló de la fam; per altra banda, expressa la condició del nostre esperit, afamat de bondat i assedegat de la vida de Déu. El dejuni ens desperta, ens fa estar més atents a Déu i al proïsme, inflama la nostra voluntat d’obeir Déu, que és l’únic que sacia la nostra fam.
Voldria que la meva veu traspassés les fronteres de l’Església catòlica, perquè arribés a tots vosaltres, homes i dones de bona voluntat, disposats a escoltar Déu. Si us sentiu afligits com nosaltres, perquè en el món s’estén la iniquitat, si us preocupa la fredor que paralitza el cor i les obres, si veieu que es debilita el sentit d’una mateixa humanitat, uniu-vos a nosaltres per invocar junts Déu, per dejunar junts i entregar junts el que podem com a ajuda per als nostres germans.
El foc de la Pasqua
Convido especialment els membres de l’Església a emprendre amb zel el camí de la Quaresma, sostinguts per l’almoina, el dejuni i la pregària. Si en molts cors a vegades fa la sensació que la caritat s’ha apagat, en el cor de Déu no s’apaga. Ell sempre ens dona una nova oportunitat perquè puguem començar a estimar de nou.
Una ocasió propícia serà la iniciativa «24 hores per al Senyor», que aquest any ens convida novament a celebrar el sagrament de la reconciliació en un context d’adoració eucarística. L’any 2018 tindrà lloc el divendres 9 i el dissabte 10 de març, inspirant-se en les paraules del Salm 130,4: «És molt vostre perdonar.» A cada diòcesi, almenys una església romandrà oberta durant 24 hores seguides, per a permetre la pregària d’adoració i la confessió sacramental.
La nit de Pasqua reviurem el suggestiu ritu d’encendre el ciri pasqual: la llum que prové del «foc nou» a poc a poc esvairà la foscor i il·luminarà l’assemblea litúrgica. «Que la llum de Crist, ressuscitat i gloriós, dissipi les tenebres del nostre cor i del nostre esperit»,[7] perquè tots puguem viure la mateixa experiència dels deixebles d’Emmaús: després d’escoltar la Paraula del Senyor i d’alimentar-nos amb el Pa eucarístic el nostre cor tornarà a abrusar-se de fe, esperança i caritat.
Us beneeixo de tot cor i prego per vosaltres. No us oblideu de pregar per mi.
Francesc
Vaticà, 1 de novembre de 2017
Solemnitat de Tots Sants
[1] Missal Romà, I Diumenge de Quaresma, Oració Col·lecta (versió italiana).
[2]«Sortia el sobirà del regne del dolor fora de la gelada superfície, des de la meitat del pit» (Infern XXXIV, 28-29).
[3] «És curiós, però moltes vegades tenim por de la consolació, de ser consolats. És més, ens sentim més segurs en la tristesa i en la desolació. Sabeu per què? Perquè en la tristesa ens sentim quasi protagonistes. En canvi en la consolació és l’Esperit Sant el protagonista» (Àngelus, 7 desembre 2014).
[4] Cf. Evangelii gaudium, 76-109.
[5] Cf. Benet XVI, Enc. Spe salvi, 33.
[6] Cf. Pius XII, Enc. Fidei donum, III.
[7] Missal Romà, Vetlla Pasqual, Lucernari.
