El Concili Tarraconense manifesta el «caràcter secular i plural de la societat catalana» i ensenya: Sentim el goig d’anunciar l’Evangeli del Regne de Déu, i el vivim en la nostra societat concreta, marcada per la secularització i pel pluralisme [… que] impliquen una sèrie de conseqüències.
Entre les positives s’hi compten l’absència de pressió religiosa o irreligiosa per part dels Estats, amb un sentit de tolerància generalitzada, i amb la convicció que l’Església no ha de dominar el món sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de l’esperança i de l’amor, cosa que significa, però, pèrdua d’influència social i de poder.
Entre les conseqüències negatives s’hi compten la dificultat d’especificar el rol públic de l’Església en les societats modernes. […] Altres conseqüències negatives són la ignorància i l’indiferentisme religiós, que actuen com un element d’erosió de la mateixa dimensió comunitària de la fe (CPT 1).
Avui, una de les qüestions fonamentals que ens hem de plantejar en la nostra Església és la de fer atractiva la fe. Cal, per tant, un laboriós exercici de la intel·ligència. Aquest és un veritable treball «d’Església en sortida», com explicita el papa Francesc, i de no quedar-nos merament a fer el que sempre s’ha fet, treballant únicament per la resta que es troba dins l’Església:
Sortim, sortim… Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats […]. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los vosaltres de menjar!» (Mc 6,37) (EG 49).
Es tracta d’un treball constant i humil, un treball que s’ha d’entendre com una veritable «preparació per a l’Evangeli». L’important és la «disposició per a l’esperança», de preparar les ments perquè s’obrin i escoltin. D’aquí que el nostre diàleg amb el món impliqui una forta dosi d’humilitat, hagi d’incidir fonamentalment en la bellesa i coherència del missatge proposat, i que aquest vagi acompanyat del testimoni concret de vida cristiana, és a dir, de la santedat. Els cristians sabem que qui ens pot salvar no és «un déu», sinó «el Déu fet home», Jesucrist, Paraula nova i Llum necessària.
Demanem que l’Esperit rejoveneixi la nostra Església per mitjà del coratge de sortir cap als allunyats i els qui es mostren indiferents a la fe cristiana, tot procurant de fer significativa i atractiva la convicció de fe que portem al fons del cor.
Clica aquí per respondre al qüestionari.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.