“Et dono gràcies perquè no sóc com els altres”. Això és el que li diu el fariseu a Déu mentre resa. El fariseu es creu millor que moltes persones; mira moltes persones de dalt a baix. Quan les persones ens comportem així, es diu supèrbia el que fem.

Podem pensar que això no ens passa a nosaltres, però segur que si pensem una mica, alguna vegada ens hem comportat com el fariseu. A vegades ens sobra supèrbia i ens falta molta humilitat.

I Déu ens vol humils. Això no vol dir que haguem de pensar que no valem per a res, ni molt menys. La humilitat no vol dir que no ens vulguem a nosaltres mateixos, sinó que valorem als altres, que sapiguem adonar-nos que el que pensem, diem o fem no té per què ser el millor, que hi ha moltes persones meravelloses que ens poden aportar moltes coses. I que des de la humilitat és com realment coneixem als altres i com a millor anem a conèixer Déu.

Senyor Jesús,

com ens costa la humilitat, la senzillesa,
reconèixer-nos petits,
necessitats dels altres.
I que aviat ens creiem superiors,
els millors, els més guapos i valents.
És que la humilitat és el valor més bell
però també el més escàs,
és el que fa grans a les persones.

Avui, en la paràbola del fariseu orgullós
i de l’humil publicà, ens ensenyes que la
veritable saviesa és veure els propis errors.
Ens dius que hem de millorar
la qualitat de la nostra oració,
no tant explicant el que fem bé,
sinó deixant-nos fer per tu.

Avui, Senyor, volem fer la nostra
l’oració del publicà: – “Oh Déu,
compadeix-te d’aquest pobre pecador! “.
Perquè l’oració de l’humil
traspassa els núvols i arriba a Déu.