Diumenge III d’Advent (B)

Els signes de l’Advent

L’Advent és la preparació per a les solemnitats del Nadal i l’Epifania. I en aquesta preparació interior, demana també una preparació externa per tal que visquem millor aquest temps litúrgic.

Un primer signe és l’austeritat litúrgica: sabem que l’Advent no és un temps penitencial com la Quaresma, sinó un temps de preparació i espera joiosa. Per això tenim el color morat dels ornaments, que és un color més apaivagat en contrast al color blanc i clar que tindrem per Nadal. També és bo tenir una decoració més austera a l’església per tal que pel Nadal tot sigui ornamentat. En la litúrgia no cantem el Glòria, que és l’himne dels àngels a Betlem i que cantarem solemnement la nit de Nadal; si bé cantem l’al·leluia.

Un segon signe són els cants d’Advent, que només es canten aquest temps i que és bo tenir-los reservats per a aquest temps, per tal de prendre consciència que estem en l’Advent.

Un tercer signe és la corona d’Advent. Si bé és un costum que ens ha vingut dels països nòrdics d’Europa, ha arrelat molt a casa nostra. Consisteix en una corona de branques verdes, col·locada en un lloc prou visible i digne, i que té enganxades quatre espelmes vistoses, pels quatre diumenges d’Advent. Cada diumenge se n’encén una progressivament fins arribar a les quatre espelmes enceses el diumenge quart d’Advent, precedit d’una pregària o un cant. És un signe que podem fer tant a l’església com a casa.

Un quart signe és el calendari d’Advent, basat en un quadre amb finestretes per a cada dia del mes de desembre, fins al dia 25, que es va obrint i en cada una d’elles es van veient dibuixos de tema nadalenc que donen sentit a la festa. És una bona eina pedagògica per als nens per tal que entrin en la vivència del Nadal. El problema és que hi ha al mercat molts calendaris d’Advent que tenen molt poc a veure amb un calendari cristià. Si és així, més val estalviar-se’l.

Un cinquè signe és la col·lecta pels pobres, per tal d’adonar-nos que la nostra vida cristiana està basada en l’amor fratern que el mateix Jesús ens ha donat. L’Església fa la col·lecta pels pobres tant amb menjar o amb diners mitjançant Càritas.

Finalment, un sisè signe de l’Advent és fer el pessebre dies abans del Nadal, per tal d’ambientar-nos a casa que celebrarem les festes de Nadal i alhora és una molt bona eina catequètica per als nens, tot explicant cada personatge bíblic i explicar també el naixement de Jesús.

Lectura espiritual

Mujer, ¿dónde están? ¿Ninguno te ha condenado? (Jn 8,10)

 Ha caído el silencio. Jesús se queda solo con la mujer y se levanta con un gesto bellísimo. Se levanta ante la adúltera como nos levantamos ante una persona esperada e importante. Se pone en pie con todo el respeto que se debe a una presencia real, se levanta para estar más cerca, más próximo, los ojos en los ojos, y le habla. Nadie la había hablado antes. Ella y su historia, ella y su íntimo tormento no interesaban. ¿Dónde están los que solo saben ver pecados? Aquí, solo Jesús y la mujer. No hay nadie más.

El Señor no soporta a dos tipos de personas: los hipócritas, los de las máscaras, los de doble corazón, los comediantes de la fe; y después los acusadores y los jueces. Quiere que desaparezcan, como desaparecieron aquel día. Hay que evitar el llevar a los hermanos, colegas y amigos a un aula del tribunal o de la escuela, donde nos erigimos en jueces o maestros.

Jesús se levanta, se hace cercano, le habla. Y la llama “mujer”, con el nombre que usa para su madre. Ya no es la adúltera, la arrastrada, es la mujer.

Jesús se sumerge ahora en la unicidad de aquella mujer, en lo íntimo de aquella alma. Solo así es como podemos encontrar el equilibrio entre la regla y la compasión. Sumergiéndonos en la concreción de un rostro y de una historia, no en una idea o en una norma. Aprendiendo de la intimidad y de la fragilidad. La fragilidad es maestra de humanidad.

Si miramos con atención la historia, vemos que es el cuidado de los frágiles, de los últimos, de los discapacitados, la atención dada a las piedras descartadas, lo que indica el grado de una civilización o el nivel de un pueblo, no las proezas de los fuertes y de los poderosos. No tener miedo de la fragilidad. Poder ser vulnerables, sin temor de ser usados o violados por los otros.

Leonardo da Vinci observaba que el semiarco es la figura arquitectónica más frágil, pues no se sostiene solo; pero añadía que, apoyando dos semiarcos uno contra otro, obtenemos un arco, la figura arquitectónica más poderosa y robusta.

Yo soy tan débil que siempre tengo necesidad del otro. Necesidad de amor. Y es apoyando una fragilidad en la otra como podremos sostener el mundo.

“¿Ninguno te ha condenado? Tampoco yo te condeno”. Jesús ahora escribe, pero ya no en el suelo sino en el corazón de aquella mujer, y la palabra que escribe es “futuro”. Y la mujer de golpe pertenece a su futuro, a las personas que amará, a los sueños que realizará.

.

Ermes Ronchi: Las preguntas escuetas del evangelio