Afirma el Concili Tarraconense: “Volem que el nostre llenguatge […] sigui senzill, clar, adaptat i entenedor” (vegeu Lc 24,32) (CPT 1).
El Concili demana als pastors de parròquies, de comunitats i de moviments, i a tots els qui estan en missió […], que en totes les circumstàncies en què entrin en contacte amb els practicants ocasionals o amb els no practicants […] anunciïn Jesucrist salvador amb un gest i amb un llenguatge capaços de comunicar la tendresa i l’amor de Déu (CPT 4).
El Concili […] insta a afavorir espais de trobada i de diàleg amb els joves del seu voltant per tal de créixer en el coneixement i estima del món jove i així establir vincles evangelitzadors amb els joves allà on es troben (CPT 26).
L’Evangeli no es “posposa” ni s’”imposa”, sinó que es “proposa”.
El pensament cristià s’ha edificat en gran part sobre el “no”, la negativitat, la prohibició, i no sobre el “si”, sobre la vida i la joia de ser de Crist i de la seva Església.
El diàleg amb el món […] és “proposar positivament” la veritat cristiana i no limitar-nos a “donar respostes” a la defensiva davant de determinades objeccions i desqualificacions. Perquè l’Església es fa. I el que realment importa no és tant el que puguin dir els mitjans de comunicació, sinó la vida real dels cristians i la seva contribució a la salvació del món.
“Una pastoral d’acollida ha d’arribar cada vegada més a ser una pastoral de proposició”. En el diàleg amb el món, “l’Església ha d’enfrontar-se a les situacions donant sortides, donant esperança, donant il·lusió, donant perspectives de futur, proposant positivament les coses”.
És més important el “temps”, el “procés personal” de cada un, que els “espais”, les quantitats aconseguides. Cal treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats. Cal respecte a la situació i el procés personal de l’altre, en l’absència de tot poder o espais aconseguits.
Es tracta de la capacitat d’estar en el lloc de l’altre, de la capacitat d’ajudar i acompanyar en l’espai de l’altre, amb una actitud propositiva, atenta i vigilant, per tal de poder actuar en el moment precís, tot cercant l’hora de Déu.
A Amoris Laetitia, el Papa Francesc proposa tres termes per una acció misericordiosa: acompanyament, discerniment i integració. Afirmarà: “Comprenc els qui prefereixen una pastoral més rígida que no doni lloc a cap confusió. Però crec sincerament que Jesucrist vol una Església atenta al bé que l’Esperit vessa enmig de la fragilitat: una mare que, al mateix temps que expressa clarament el seu ensenyament objectiu, ‘no renuncia al bé possible, encara que corri el risc de tacar-se amb el fang del camí’ (EG 45)”.
Clica aquí per respondre el qüestionari.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.